El jovent, l’odi i la responsabilitat compartida

Darrerament, s’ha instal·lat amb força un relat perillós: el jovent és carn de la ultradreta. Es diu sovint, amb lleugeresa, com si fos una condemna inevitable. Com si fos una qüestió genètica. Com si no hi hagués història, context ni responsabilitats compartides.

Aquest relat no només és injust; és profundament equivocat. I, sobretot, és còmode. Perquè assenyalar el jovent permet esquivar una pregunta incòmoda, però imprescindible: què hem fet —o què no hem fet—

com a societat?

L’odi no neix. L’odi s’aprèn. Com va expressar Nelson Mandela amb una claredat colpidora: «Ningú no neix odiant una altra persona per la seva raça, origen o religió. Les persones han d’aprendre a odiar, i si poden aprendre a odiar, també se’ls pot ensenyar a estimar». S’aprèn en entorns de precarietat, de frustració, de manca d’horitzons. S’aprèn quan el futur es percep com una porta tancada. S’aprèn quan el missatge dominant és que, facis el que facis, no arribaràs enlloc.

I si l’odi s’aprèn, també es pot desaprendre. Aquesta és una veritat profundament política i radicalment democràtica.

I és aquí on el paper de les institucions, especialment a escala local, esdevé clau. Perquè desaprendre l’odi no és un exercici individual aïllat, sinó un procés col·lectiu que requereix polítiques públiques valentes. Polítiques educatives que fomentin el pensament crític, la convivència i la capacitat de posar-se al lloc de l’altre. Parlem d’escoles i instituts oberts al barri, d’educació en valors democràtics, d’educació emocional i antiracista, de treballar la memòria, els drets humans i la justícia social des de la quotidianitat.

I parlem també de polítiques comunitàries que construeixin vincles: projectes de barri, espais juvenils, cultura popular, esport comunitari, acció cultural i associativa, voluntariat, centres cívics vius i oberts. Espais on la diversitat no sigui una amenaça, sinó una riquesa compartida. Espais on el conflicte es pugui expressar i canalitzar democràticament, abans que es transformi en odi.

És en aquesta proximitat —als barris, a les places, als equipaments, a les relacions quotidianes— on es construeix o es destrueix la cohesió social. I és aquí on el municipalisme esdevé una trinxera democràtica fonamental davant els discursos de l’odi i l’exclusió.

Aquí és on apareix un altre problema estructural: l’adultcentrisme. Aquesta mirada que jutja des de dalt, que observa des de fora, que parla sobre el jovent però rarament amb el jovent. Una mirada que diagnostica, etiqueta i sentencia, però que escolta poc i entén encara menys.

Quan alguns segresten les veritats i les converteixen en dogmes; quan decideixen què és correcte i què és incorrecte sense marge per al dubte; quan assenyalen i classifiquen persones entre les que “valen” i les que no, no estan educant. Estan tancant portes. I quan es tanquen portes, el ressentiment creix.

Davant d’això, la resposta no pot ser la por. Ni el paternalisme. Ni la criminalització simbòlica d’una generació sencera.

El que fa falta és escolta. Escolta real.

Fa falta obertura. Empatia. Sensibilitat. Espais segurs on equivocar-se no sigui un delicte, sinó part natural del procés de créixer, de pensar, de construir criteri propi. Espais on es pugui preguntar, discrepar, dubtar i fins i tot enfadar-se, sense ser expulsat del debat democràtic.

Necessitem una política democràtica profunda, d’arrel. Una política que no humiliï, que no redueixi persones a etiquetes, que no classifiqui vides segons suposats mèrits morals, culturals o econòmics. Una política que no decideixi qui val i qui no.

Perquè ningú està per sobre de ningú. Ni culturalment. Ni econòmicament. Ni políticament. Ni moralment.

Quan oblidem això, deixem de fer democràcia i comencem a fabricar exclusions. I l’exclusió és el millor caldo de cultiu per a l’odi.

Apostar per aquestes polítiques no és ingenu. És entendre que la democràcia no es defensa només a les institucions, sinó sobretot en la vida quotidiana de la gent. Que la lluita contra l’extrema dreta no es guanya només amb consignes, sinó amb drets, oportunitats i comunitat.

Si volem menys odi, comencem per deixar d’etiquetar.

Si volem més futur, comencem per confiar.

Confiar en el jovent no és ingenuïtat. És responsabilitat democràtica. És entendre que el futur no es construeix des de la superioritat moral, sinó des del reconeixement, la justícia i la dignitat compartida.